ESCALADAS IMPRESCINDIBLES EN LA COSTA BLANCA

Costa Blanca, la mar d'escalades

- Alacant es sens dubte un dels punts neuràlgics de la península en lo que a escalada en roca representa. Les serres d'Aitana, Bèrnia, Serrella i Xortà, ocupen un lloc destacat en l'orografia llevantina per la seva vigorosa morfologia, altura i presència en el paisatge. Aquest salvatge retall de la cordillera Bética, abans d'enfonsar-se a la mediterrània, contrasta amb la urbanitzada línia costenera on l'home edifica sense fre, apropant-se cada cop més a les grans parets calcàries que dominen la zona. D'aquesta manera trobem el primer avantatge: els accesos ràpids a tocar dels pobles importants, i la primera decepció: l'aventura s'acaba automàticament al trepitjar l'asfalt. Aqui el terme alpinístic queda ridícul al costat de Benidorm, potser l'etiqueta de roca calenta reflecteix molt millor l'activitat que presentem a continuació, en forma de catorze rutes imprescindibles escampades per la turística Costa Blanca. Una acurada selecció d'itineraris per coneixer el indrets més espectaculars de la Marina Baixa, i el més emblemàtic de la Marina Alta, el Penyal d'Ifac, que de segur sera la millor destinació per escalar a l'hivern quant a altres escoles hi fa un fred que pela. Parlar del Ponoig, Tozal de Levante, Puigcampana o del mateix Penyal, significa reviure les gestes dels grans escaladors valencians, alacantins i murcians principalment, que entre els anys 60 i finals dels 70 desvetllaren les línies més agosarades d'unes parets prou complicades de pujar a primer cop d'ull. Si la gran mole del Puigcampana podriem considerar-la com la silueta més natural, les altres son tot una fantasia geológica on el Penyal s'emporta la medalla a l'escenari més exótic i recargolat de tot el panorama nacional. En una sola visita a la Costa Blanca podrem copsar tota la màgia que despren aquesta munió de grans parets, i gaudir d'unes vies clàssiques força cobejades pel turisme vertical que peregrina any rera any a la recerca del sol i el bon rocam. Així doncs, sera fàcil escollir entre tant vast repertori, que amb un mínim de criteri qualsevol tria pot garantir l'èxit de la sortida. No obstant, la selecció que propossem va més enllà de fer bronze i escalar per escalar, es fixe amb uns itineraris sorprenents i atrevits, que son veritables joies verticals. Molts son prou difícils i obligats, on s'ha d'escalar amb majúscules, però és l'única manera d'entendre el caràcter de cada paret. Si la proposta es massa exigent i preferim vies ben equipades per amortitzar la jornada, no problem, només cal anar on hi ha cua, demanar torn, i seguir les xapes fins el cim. De totes formes farem tanta set i tanta gana, que sera tot un suplici baixar de la paret i no entrar en cap restaurant amb la oloreta de peix fregit i beguda fresca.



PENYAL D'IFAC



- Podriem considerar el Penyal com l'amfitrió indiscutible de la Costa Blanca, l'inconfusible perfil que ens acompanyarà a l'horitzó durant tota la estada. La seva paret S-E és de las més vertiginoses d'Espanya i dividint-la en dues parts tenim a l'esquerra el sector més freqüentat amb vies ben equipades de totes les dificultats, i a la dreta de la via Anglada-Gallego la catedral dels desploms, refugi dels itineraris de més aventura i compromís. Es aqui on anem a parar, i d'entrada val a dir que la roca, sobretot als primers llargs, es d'alló més particular. Salvat aquest petit requisit que tot bon escalador té que dominar a la perfecció, l'escalada en aquest sector del penyal es d'una elegància i ambient extraòrdinaris. Totes les tirades son lliçons de verticalitat escrites per veritables mestres en la matèria, que guanyen una rera l'altra el caòtic laberint de voltes amb menys artificial del que podria semblar a primera vista. D'aquest joier escollim tres vies molt diferents: la Revelación, la Herbes màgiques i la Nueva dimensión, que podriem considerar com les més factibles de cara a una primera visita, aixó sí, amb carnet de primera.



La via Revelación (J.Luis i J.Carlos García Gallego-81) es la clàssica ruta d’aventura per excelència, semiequipada, i amb una dificultat màxima de 6a/A2. Atenció al segon llarg on s'ha de equipar amb tascons un curt tram d'artificial, i a les L3 i L4 que son una mica perdedores. Destacar la part final com la més representativa d'aquest gènere d'escalada amb la roca típica peñonera. Dur tascons, Totems, cintes llargues, cordinos i friends fins nº3.

La via Herbes màgiques (P.Camarena i K.Martínez-78) es una aventura molt més exótica que travessa en diagonal la part més penjada del penyal, resseguint el camí més lògic i extravagant a l'hora. Cal destacar l'atreviment dels seus autors encertant un final d'infart rapelant al balconet d'una gran cova com l'unica salvació per sortir-ne de la paret de la forma més humana. Via prou equipada en conjunt, on seran molt útils els tascons, cordinos, aliens i friends fins nº3. Roca delicada a la part central i acceptable a la resta. La tirada clave d'artificial es molt aèria i espectacular, i s'ha d'equipar bàsicament amb tascons/Totems algun pas saltejat entre ferros vells. El ràpel s'ha de montar passada la reunió penjada, en una instal·lació mig amagada després d'una bona fissura de friends. A la via hi trobarem alguns parabolts afegits amb el temps, ja que originalment no n'hi havía i l'entrada es feia per una fissura molt treballosa a la dreta de la via Revelación. Retirada molt complicada a partir de la travessa final.

La via Nueva dimensión (Roy de Valera i J.Merino-91) es una ruta equipada per dalt i representa l'opció lliure per gaudir d'aquest gran escenari amb una mental·litat més esportiva. Destaca l'empipador primer llarg pel seu salitre i continuïtat, i l'últim on cal estalviar forçes per resoldre la traca final. Dif. màx. oblig. de 6c. Dur els tascons per la part central que comparteix amb la Herbes màgiques, cintes llargues i unes 20 cintes exprés. Retirada complicada des de l'últim terç de la paret, extremadament desplomat.


Aquestes vies es poden fer perfectament en cas de pluja ja que pràcticament no s'arriben a mullar. Encara en ple hivern porteu força aigua perqué al centre de la jornada apreta la calor.

Accés des del port de Calp, caminant fins a la fi del passeig maritim i pujant pel costat mateix de la pedrera fins el peu de via (15 min). Descens a peu pel camí principal d'accés al cim del Penyal d'Ifac (35 min).


MASCARAT




- Es tracta d'un considerable barranc normalment sec, que trobarem de camí transitant per la carretera nacional N-332 entre les poblacions de Calp i Altea. Com a curiositat recordar que fou el bressol del puenting amb una caiguda de 40 m entre els dos ponts principals. Actualment esta prohibit, però les seves dues agulles inviten a unes llamineres escalades, aixó sí, amb el trànsit garantit de fons. Hem escollit una delícia com la via Pajarón d'entrada, i el traçat més suggestiu de l'agulla superior, la via Silphara, per assaborir la gran qualitat del terreny en un indret tan peculiar i un pèl sorollós. Anotar que la máxima dificultat d'aquest sector radica en aparcar el vehicle correctament.



La via Pajarón (S.Guerola i E.Perales-86) ofereix unes primeres tirades molt maques i pràcticament equipades, amb trams de gotes d'aigua excepcionals. La segona part és més típica i aprofita les debilitats d'un terreny quelcom perdedor per l'existència d'altres vies. Portar tascons i aliens al gust. Dificultat màx. obligada de 6a.

La via Silphara (E.López, E.Barberà i K.Pérez-79) és la línia més captivadora que visita tots els forats i resegueix intel·ligentment cadascuna de les fissures existents. Malgrat que l'itinerari arranca des del fons del barranc, el ressenyem entrant còmodament des de la carretera estalviant-nos la maniobra de rapelar per sumar un llarg poc interessant. Destacar que la tirada d'artificial s'ha fet en lliure (7a) amb la ferralla existent. Dur tascons i friends mitjans. Accés inmediat des de la carretera, i descens bastant evident travessant direcció W (fites) fins poder davallar per terreny obert i creuar per damunt del túnel del tren per accedir de nou a l'asfalt (30 min).


MONTE PONOIG



- Des de Polop de la Marina, el Monte Ponoig domina la plana com si fós un magestuós lleó ajagut de cara el mar. La seva cantonada S-E, es sens dubte el marc més seductor on la via dels Valencians s'escola entre murs i sostres per guanyar magistralment una considerable muralla de quasi 500 m de bon calcàri, que podríem cosiderar-la com el Naranjo de la Costa Blanca. Si bé aquest itinerari només té una tirada rellevant per la seva dificultat (6a/A0), l'interés es centra precisament per aixó, des de l'aparcament sembla impossible un traçat tan assequible enmig de tal bastió. Els romàntics saben perfectament del que parlem, i aquesta es una via interessant de fer i per familiaritzar-se amb un sector minat d'itineraris per tots els costats. Un d'ells, la via Viaje Espacial, és un altre delícia de la zona malgrat no tindre la fama dels seus veins de l'esquerra, freqüentats diariament pel seu bon equipament. Al marge d'aquets, la fissura Hnos.Gallego transmet aquella màgia dels 70 quant tot es guanyaba amb tècnica i pitons. Tres senyors itineraris, que son una bona mostra del que regala aquesta arrogant contrada, la primera del trió junt amb la Torre de Enmedio, i el Tozal de Levante al fons de la vall.



La via dels Valencians (J.Adalid, J.Pí i C.Torregrosa-72) representa el camí més fàcil travessant d'esquerra a dreta la part baixa de la paret, per assolir el vèrtex de la característica piràmide que dibuixa el sector. Un cop d'alt d'aquesta, la tirada clau es del tot exigent doncs supera estratègicament un gran mur aprofitant fins la mínima fissura, que du en diagonal ascendent de nou a un terreny més assequible per arribar al cim sortejant els desploms. Preveure tascons, Aliens/Totems, un ganxo, cintes llargues i una dificultat màx.obligada de 6a/A0, sobre un calcari molt bó però poc equipat en conjunt. Malgrat ser l’escalada més veterana, no és la més sol·licitada, la gent poleix les vies on hi han parabolts.

La Fissura Hnos. Gallego (M.Ángel, J.Luis i J.Carlos García Gallego-77) ofereix una línia molt més atrevida i directa, aprofitant el tímid diedre que ratlla la vessant. Actualment la vía s’ha sanejat i restaurat amb parabolts, resultant un reclam prou llaminer a hores d’ara. El primer terç es una grimpada poc interessant, que es pot solventar escalant els dos primers llargs equipats de la via Café licor situats inmediatament a la dreta de la vegetació (6a i 6a+), i un cop a la R2 travessar al jardinet de l'esquerra fins situar-se al peu de la fissura. Alguns pitons i bolts en els passos claus seran la salvació per anar tirant en lliure difícil o artificial segons el nivell de cadascú (màx. obligat 6a/A1). Portar el semàfor d’ Aliens, cintes llargues i Camalot del nº3 (per l’última tirada).

La via Viaje Espacial (A.Ros, J.Sánchez i J.Matas-83) es una petita obra mestre que resegueix un pany de terreny monolitic i net de vegetació, on predomina una escalada molt elegant sobre gotes d'aigua excepcionals. En la primera meitat hi trobarem parabolts i en la segona espits, hores d'ara potser resta tota reequipada. Destaquen les dues plaques de dificultat i el diedre final força rabiós i tècnic (màx. oblig. 6a+). Un cop superat aquest, localitzarem a mà dreta una reunió de la via Valencians on podem baixar improvisant rapels, o bé seguir fins el cim (160 m més). Roca excelsa en conjunt, en la que seran útils els friends grans fins nº 3,5 pel diedre en questió.


TORRE DE ENMEDIO




- Es tracta com el seu nom indica, de la paret situada entre el Tozal de Levante i el Monte Ponoig, que abans li deian Torre de Murcia per ser els germans Gallego els primers en escalar-la l'any 78. Durant molt temps fou el patito feo de la vall, fins que a finals dels anys 80 amb l'apertura de la via Pegasus, els escaladors valencians revifaren la contrada amb més itineraris, amortitzant el terreny més adient encara que menys agraït, respecte a les parets veines molt més cobejades per la seva qualitat i atractiu. No obstant, la combinació de les vies Ana Valero (J.Arviza, J.F.Mateo i M.Diez-92) i Pegasus (X.Cullell i A.Ballart-89), ha esdevingut una bona alternativa totalment en lliure, que mereix una visita sens dubte. Aquesta integral arranca curiosament a la dreta d'una antiga inscripció de possa via Alacant, que mai ha existit com a tal. Una primera meitat poc equipada per murs i bons diedres guanya les terrasses centrals, punt on encarrilem la via Pegasus directe al cim per la sortida més descarada de la paret. Dur algun pitó variat, cordinos, tascons i friends mitjans. Destaca la tirada clau per la seva dificultat (6b), amb roca no tant bona com voldriem, encara que farcida de ponts de pedra de totes les categories.



TOZAL DE LEVANTE




- També anomenat el Single de Gaspar, el Tozal de Levante es la paret més intimidant de la zona, mercès al marcat sostre que barra el pas de quasi totes les vies existents. Aqui no existeix el terme fàcil, la verticalitat és la tònica dominant i els desploms la garantia d'un bon ambient i d'una difícil retirada. Examinant detenidament la bastió adivinarem tant sols un punt feble, la via de los Gómez, la primera en conquerir aquesta tremenda contrada, capaç de motivar als més inquiets aperturistes de cada fornada des de fa ja 30 anys. Però com passa a totes les escoles, l'espai es limitat i les vies necessiten respirar per gaudir d'una dignitat. Moltes vies del Tozal semblen calcades, però n'hi han dues que mantenen l'hegemonia per la seva bellesa: la via de los Gómez i la Amanecer. Escalar-les és, a més, reviure una època daurada de la escalada, on els escaladors murcians van despuntar per la seva gran tasca, dintre i fora de les nostres fronteres.




La via de los Gómez (A.G.Bohórquez i Félix G.de León-76) és la clàssica per excelència de tota la paret. Un itinerari on cada tirada es un raig que omple un vas de fantasía, començant per plaques coral·lines, sostres, gateres, i acabant per una traca de calcàri que no ens deixarà indiferents. Dur els tascons, el joc de Totems, un estrep i cintes llargues, per una escalada semiequipada i molt variada en conjunt (dif.màx.V+/A2).

La via Amanecer (M.Lozano i A.G.Bohórquez-81) és un xic més exigent que l'anterior, però manté l'esperit aventurer sense donar tantes voltes. Una primera part amb seccions d'artificial entretingudes, condueix al sostre on no hi ha massa misteri. És al següent llarg on mica en mica s'acaben les xapes i s'ha de progressar amb ganxos o lliure exigent fins la reunió. La resta, per disfrutar sense entrebancs. Restaurada amb parabolts. Portar tascons, Totems, Aliens (semàfor+blau), ganxos, cordinos fins i els estreps.


L'accés aquest trió de parets consisteix en pujar per l'urbanització de Polop, fins al cap d'amunt on hi ha un bon aparcament al costat mateix d'un gran dipòsit d'aigua (bon lloc per instal·lar-se). Seguir a peu pel torrent principal i quant s'acaba la pista enfilar-se per caminets prou marcats fins a la base del Ponoig (25 min). Caminant pel peu de les vies arribarem en poca estona a la Torre de Enmedio (40 min) i al Tozal de Levante (50 min).

El descens des del cim del Ponoig s'efectua per una canal molt oberta encarada al nord, rapelant des de bons arbres fins una tartera, davallar-la, i trobar el caminet amb fites de la baixada habitual de la resta d'itineraris (rapels de 25 i 35 m). Per les altres vies descrites cal baixar per la gran canal que separa el Tozal de la Torre de Enmedio, i quant aquesta queda tallada repentinament, realitzar un rapel curtet (15m) per agafar un cable a mà esquerra que condueix a la línia definitiva de ràpels al peu de paret (un de 35 m i l'últim de 30 m volat).


PUIGCAMPANA




- Si el Ponoig deiem que podia ser el Naranjo, el Puigcampana seria el Midi d'Ossau de la Costa Blanca. Podriem extendrens molt amb el seu mosàic de vies, però ens centrarem en la línia més destacada que ofereix la vessant que mira al poble de Finestrat, un eix perfecte per on discorre un itinerari molt lògic i assequible que no podem eludir: l'Esperó Central. Escalada excepcional on no calen grans dotes per assolir els més de 300 m de desnivell, que separan el peu de la paret de la cornisa que dona pas a la baixada pel anomenat Carreró. Una dòcil aventura que ens donara una lleugera idea de les proporcions d'una muntanya perfecte, aillada i perfilada, a tant sols 8 km en línia recta de la metròpoli de Benidorm. Si la proposta es massa modesta, ressenyem la via Julia que arrodoneix la jugada entrant directament des de la base, oferint un traçat molt més complet i elegant a l'hora. Més a l'esquerra, la nova via Notario resegueix la cantonada S-W com a deferència a Pedro Jorge Notario, brillant aperturista de l'època al qui li debem moltes primeres arreu del País Valencià. Només queda insinuar les grans escalades que ens ofereix la cara W d'aquesta notoria muntanya, de tots els estils i dificultats, i fins l'esgarrifosa llargaria de 750 m que no és broma.




La via Notario (M.Pomares, A.Cerrillo i O.Frasincar-07) es una de les últimes rutes obertes al Puigcampana i precisament per qui millor coneix el terreny, Manolo Pomares, actiu escalador d'Elx amb el més gran nombre de primeres que hom pugi imaginar. Itinerari semiequipat amb parabolts i claus, que arranca per la canal principal i passada la R2 es decanta per les plaques de la dreta a muntar-se sobre l'aresta que du al cim. Preveure 12 cintes, tascons, friends i una dif. màx. oblig. de 6a/A0.

L'Esperó Central (principis dels 60) es la cirereta del pastís. Roca excel·lent a dojo, seguros a discreció i passatges molt variats, son el còctel perfecte d'aquesta ascensió que podriem fins i tot fer-la sense corda, i no seria cap bogería. La via més repetida de la serra d'Aitana, en la que poden ser útils els tascons o els aliens al gust.

La via Julia (C.Ramirez i M.Pomares-82) representa l'entrada directa a l'Esperó Central, amb la grata sorpresa de trobar-nos amb uns fantàstics diedres-bavaresa, que sembla estar escalant als Alps però en calcàri. Inscripció al peu de via. Itinerari semiequipat amb pitons i ponts de roca. Portar tascons i un joc de friends fins nº3.



Accés des del poble de Finestrat per l'estreta carretera que du a la font del Molí (àrea de pic-nic i lloc per instal·larse). Seguir l'asfalt 1 km més amunt, i passada una pronunciada corba a la dreta aparcar i localitzar un camí senyalitzat amb pintades de GR. Després d'una forta pujada el camí es suavitza direcció nord. A l'alçada de la vertical de les parets abandonar el sender i pujar directament pel bosc per guanyar el peu de la façana sud lateralment (1h aprox).

Descens al final de les vies travessant cap al E (pintades vermelles), a trobar la tartera principal de baixada (el Carreró) i de nou per la base de la paret al camí d'accés (1,30 h). 


No hay comentarios:

Publicar un comentario